Història del Paisatge

Els llocs des d'on s'ha exercit el poder al llarg dels darrers segles han d'ésser analitzats i han de relacionar-se amb la resta dels elements que formen el paisatge.

Així mateix, per desgràcia, les guerres, en les diferents etapes de la nostra història, han provocat importants transformacions en el nostre entorn. Els espais que es poden relacionar amb activitats bèl·liques tenen una importància històrica molt notable, que va més enllà de la reconstrucció de la tecnologia, de la tipologia de les construccions militars o dels moviments dels exèrcits en els camps de batalla.

Castèth Leon, una fortificació en terra de frontera.

El projecte de recuperació, investigació i dinamització cultural de Castèth Leon (Es Bordes, Val d’Aran).

Les restes de la fortificació de Casteth Leon es troben situades sobre un turó, a uns 900 m d’altitud, a la confluència de les valls dels rius Garona i Jueu, sobre mateix del poble d’Es Bòrdes, a la Val d’Aran. És un turó estratègicament situat, ja que domina l’encreuament del Camin Reiau -que remuntant la Garona i a través dels passos de muntanya (Beret, Pòrt de Vielha o Pòrt de Pèires Blanques), enllaçava les planures occitanes amb la península- i el camí, històricament també molt transitat, que per la vall del riu Joeu (Artiga de Lin) i els ports de Benasc i Monjoia comunicava amb les valls de Benasc (Aragó) i de Luishon (França). Si a més tenim en compte el rol de territori fronterer o marca que al llarg de la història ha jugat la Val d’Aran -especialment, a partir de la desfeta de Muret (1213) quan passà a convertir-se en una mena de tascó o cap de pont que el rei de la Corona d’Aragó, i més endavant de la monarquia espanyola, posseïen a l’altra banda de la carena pirinenca i dins dels territoris del rei de França-, d’immediat es percep la gran importància estratègica que va arribar a tenir la fortificació a mesura que es va anar afermant la línia fronterera dels Pirineus.

El castell fou construït per les tropes franceses del senescal de Tolosa, Estaqui de Beaumarchais, l’any 1283, immediatament després de la invasió d’Aran per part del rei de França, que pretenia l’annexió de l’Aran a França. Aquest fet provocà un llarg litigi entre el regne de Catalunya-Aragó i França, que es va perllongar fins l’any 1313, quan finalment l’Aran tornà a mans del rei catalanoaragonès. Actuant el Papat d’àrbitre i mentre no es dirimia a quin dels litigants corresponia la titularitat de la Val d’Aran, es considerà convenient posar-la provisionalment sota la custòdia del rei de Mallorca, el qual, entre 1298 i 1313, va administrar el territori per mitjà d’un governador que vivia a la fortalesa. Així, des del inici i fins a la seva destrucció l’any 1719, la fortalesa va ser la seu del poder i l’administració reial a la Val d’Aran i va esdevenir protagonista en quasi totes les vicissituds bèl·liques que han afectat l’Aran.

Per tot això, i malgrat que del castell, arrasat a consciència el 1719, aparentment no en quedaven restes visibles, l’any 2003 el Conselh Generau d’Aran va encetar un projecte que, a llarg termini, preveia recuperar i investigar fins on fos possible l’antiga fortalesa. La investigació s’ha basat tant en la recerca documental com en la arqueològica (4 campanyes desenvolupades els anys 2004-2006 i 2008-2009, i es previst iniciar una nova campanya que abraçarà els anys 2010 i 2011).

Gràcies a l’abundosa documentació que sobre el castell s’ha pogut localitzar¹, i a les dades obtingudes mitjançant al registre arqueològic, malgrat trobar-nos encara en fase d’estudi, es força la informació que hem pogut obtenir sobre el castell i la interacció d’aquest amb el paisatge que l’envolta.

Així sabem que sobre el turó, l’any 1283, els francesos construïren una gran i forta torre circular, -el que dins de la tipologia dels castells medievals de França es coneix com a "donjon"- possiblement, encerclada per un recinte emmurallat. Poc després del retorn de la Val d’Aran al domini catalanoaragonès, entre el 1318 i el 1320, s’hi van efectuar algunes reformes. Novament, el 1362 i poc després el 1373, es produïren reformes, en el darrer cas, sembla que a fi de reparar els greus desperfectes provocats pel fort terratrèmol que havia tingut lloc el dia 3 de març d’aquest mateix any. Amb aquestes intervencions, ens atrevim a dir, que quedà plenament configurada la fortificació que trobem descrita en les nombroses descripcions i en els dibuixos de la segona meitat dels segle XVI.

La nombrosa i interessant documentació d’aquest segle respon a la necessitat de renovar i d’adaptar Castèth Leon davant dels profunds canvis en l’armament i en les estratègies militars que s’estaven produint, però també per fer front al creixent clima bèl·lic en que vivia el país, provocat per la rivalitat entre les monarquies espanyola i francesa i per les guerres de religió que en aquest moment sacsejaven França, i en les quals amb freqüència la Val d’Aran esdevingué objecte d’atacs i saqueigs per part de contingents protestants.

Tot això obligà a Felip II, adalil del catolicisme, a reforçar i renovar Castèth Leon. S’efectuaren dues reformes consecutives: una els anys 1588-89, en la qual es reforçà l’accés al castell, la part més vulnerable, i l’altra, el 1594, amb una reestructuració més funcional de la fortificació, que fou dotada de una major capacitat per allotjar el governador i una tropa més nombrosa que s’establí en 40 homes.

Fou Tiburcio Spanocchi, un enginyer militar italià, l’encarregat d’analitzar i detectar les mancances així com de determinar les reformes necessàries. A ell devem una planta i una perspectiva del castell, fets l’any 1594 abans de les obres, que pel seu realisme i detall -fet que hem pogut corroborar en l’excavació arqueològica- tenen un gran interès per al coneixement tant de la configuració arquitectònica de la fortalesa com del paisatge que l’envoltava, i que fou modificat per l’existència del propi castell.

Pel que fa a l’arquitectura podem observar perfectament que la fortificació descriu un pentàgon, amb torres d’angle, a l’interior del qual es troben les diferents construccions o dependències al voltant d’un pati central. La torre mestra o "donjon", com hem dit d’ampla planta circular, que sobresurt considerablement per sobre les altres construccions, es coronada per un ampli matacà amb merlets. Les agudes cobertes de llicorella, molt similars a les que encara avui coronen campanars i altres construccions araneses, són evidència de l’abundància de precipitacions pròpies d’una vall atlàntica.

Pel que fa a la perspectiva representada, vista des de ponent, és a dir pujant de França, hi reconeixem realment molts dels accidents geogràfics del paratge: el turó de brusques pendents on s’assenta el castell, des del qual es domina un bon tram del Camin Reiau, -encara avui existent- el qual, al topar amb el riu Joeu descriu, abans de creuar-lo i retornar a la vall del Garona, una àmplia curvatura vall de l’Artiga de Lin endins. Al fons, a la solana, hi distingim dos petits pobles que, sense dubte, identifiquem amb Benós i Begós. Al comparar-ho amb el paisatge actual, comprovem algunes diferències: el poble d’Es Bòrdes que avui s’estén a l’esplanada entre el turó de Castèth Leon i l’altre turonet situat més a la dreta, no hi és representat atès que, com veurem, en aquest moment encara no existia.. Notem també que les faldes del turó de Castèth Leon, avui totalment cobertes de bosc, apareixen totalment desproveïdes d’arbres, així com també les vores del Camin Reiau, fet per altra part ben lògic, si tenim en compte la voluntat d’obtenir des del castell estant, el màxim control de qualsevol moviment susceptible de representar un atac o qualsevol altra mena de perill.

En els plànols del final del XVII i primeria del XVIII continuem observant algunes de les transformacions que la fortificació provocà a l’entorn paisatgístic i que es concreten en: la gènesi del poble d’Es Bòrdes i l’expansió del recinte fortificat amb una sèrie de bastions exteriors pensats per defensar la falda est del turó, la més suau i on es troba la porta d’accés.

Pel que fa al primer aspecte, en el plànol que manà fer l’any 1691 el duc de Noailles, observem ja, al peu de la fortificació i del Camin Reiau, l’existència d’un incipient nucli de població, format per les cabanes on vivien les famílies dels soldats de la guarnició i també l’existència d’un molí hidràulic, a la vora del riu Joeu, a tocar del pont per on creua el Camin Reiau.

Els plànols dels anys 1711 i 1719 continuen mostrant el creixement del castell amb la construcció, per llevant i pel nord, de nous baluards. Al nord-oest també ens indiquen les trinxeres excavades pels francesos en els setges de 1711 i 1719 on es van ubicar les peces d’artilleria per enderrocar les muralles i obligar a la rendició del castell.

D’altra banda, també constatem com Es Bòrdes va adquirint una configuració més urbana, malgrat les seves reduïdes dimensions, dotant-se de plaça i d’església. No obstant això, no fou fins després de la destrucció definitiva del castell, l’any 1719, quan es consolidà com a poble, com comprovem en un plànol de 1818, amb la construcció. al llarg del XVIII i XIX. de la majoria de les edificacions actuals, que reutilitzaren, la major part d’elles, els materials constructius de les runes del castell.

Ben aviat la natura tornà a recuperar l’espai: les faldes de la muntanya foren ocupades pel bosc i la part superior més planera es destinà al cultiu de fruiters i a petits horts. Però l’alt valor estratègic del turó comportà encara que novament es convertís en escenari bèl·lic, durant l’intent d’ocupació de la Val d’Aran per part dels maquis l’octubre de l’any 1944, quan els maquis van ocupar el turó que els permetia el control de la carretera nacional, i durant uns dies s’hi van fer forts, excavant trinxeres i instal·lant-hi nius de metralletes des d’on establiren un cruent foc creuat amb els carrabiners que defensaven el poble.

Elisa Ros Barbosa

Actes del Congrés Els castells medievals a la Mediterrània nord-occidental, Museu Etnològic del Montseny, Arbúcies, 2003.

L’arquitectura militar medieval. Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Actes (del 13 al 30 d’octubre de 1999), Grup d’Història del Casal, Mataró, 2000.

A. BAZZANA – P. CESSIER – P. GUICHARD, Les châteaux ruraux d’Al-Andalus. Histoire et archéologie des husun du sud-est de l’Espagne, Casa de Velázquez, Madrid, 1988.

J. BOLÒS, “Els castells medievals a Catalunya”, L’arquitectura militar medieval, Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, Mataró, 2000, pàgs. 11-23.

J. BOLÒS, “L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia”, Catalunya Romànica, vol. 27, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1998, pàgs. 19-62.

J. BOLÒS, Castells de la Catalunya central, Fundació Caixa Manresa – Angle Editorial, Manresa, 1997.

B. CABAÑERO, Los castillos catalanes del siglo X. Circunstancias históricas y cuestiones arquitectónicas, Institución Fernando el Católico, Saragossa, 1996.

J.F. CABESTANY – P. BERTRAN – M. RIU et alii, El castell de Mataplana. L’evolució d’una fortificació senyorial (s. XI-XV) (Gombrèn, Ripollès), Barcelona, 1994.

Els castells catalans, 6 volums, Rafael Dalmau editor, Barcelona 1967-1979.

3er Congreso internacional sobre fortificaciones. Paisaje y fortificación, Alcalá de Guadaira, 2006.

O. H. CREIGHTON, Castles and Landscapes, Continuum, Londres, 2002.

P. CRESSIER (ed.), Le château et la ville. Espaces et réseaux (VIe-XIIIe siècle), Castrum 8, Casa de Velázquez – École française de Rome, Madrid, 2008.

A. DEBORD, Aristocratie et pouvoir. Le rôle du château dans la France médiévale, Picard, París, 2000.

F. FITÉ, Arquitectura i repoblació en la Catalunya dels segles VIII-XI, Universitat de Lleida, Lleida, 1993.

R. FRANCOVICH – M. GINATEMPO (eds.), Castelli, storia e archeologia del potere nella Toscana medievale, vol. I, All’Insegna del Giglio, Florència, 2000.

M. E. GARDEL, Vie et mort d’un castrum. Cabaret, archéologie d’un village médiéval en Languedoc (XIe-XIIIe siècles), L’Hydre éditions, Caors, 2004 [estudi arqueològic d’un poble castral].

F. GUILLOT, Fortifications, pouvoirs, peuplement, en Sabarthès (Haute Ariège) du début du XIe siècle au début du XVe siècle, Septentrion, Villeneuve d’Ascq, 1997.

J. A. GUTIÉRREZ, Fortificaciones y feudalismo en el origen y formación del reino leonés (siglos IX-XIII), Universidad de Valladolid, Valladolid, 1995.

M. JOHNSON, Behind the castle gate. From Medieval to Renaissance, Rutledge, Londres, 2002.

J. R. KENYON, Medieval Fortifications, Leicester University Press, Leicester i Londres, 1990.

P.-Y. LAFFONT, Atlas des châteaux du Vivarais (Xe-XIIIe siècles), Association lyonnaise pour la promotion de l’archéologie en Rhône-Alpes, Lió, 2004.

R. LIDDIARD, Castles in Context. Power, Symbolism and Landscape, 1066 to 1500, Windgather Press, Londres, 2005.

T. McNeill, Castles in Ireland. Feudal Power in a Gaelic World, Routledge, Londres, 1997.

L. MONREAL – M. DE RIQUER, Els castells medievals de Catalunya, 3 volums, Barcelona 1955-1965.

N. J. G. POUNDS, The medieval Castle in England and Wales. A social and political history, Cambridge University Press, Cambridge, 1990.

M. RIU (ed.), Castells, guaites, torres i fortaleses de la Catalunya medieval, annex 3 d’Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, Barcelona 1986-1987.

M. SANCHO, Mur. La història d’un castell feudal a la llum de la recerca històrico-arqueològica, Garsineu, Tremp, 2009.

M. W. THOMPSON, The Rise of the Castle, Cambridge University Press, Cambridge, 1991.

J. VIGUÉ – A. PLADEVALL (dirs.), Catalunya Romànica, 27 volums, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1984-1998.